Nel mio paese, dice il mondo è un fazzoletto, al meu país també es diu....

Edò si, resulta que l'expressió " el món és un mocador" no només és nostra....

A n'aquestes altures la majoria que seguiu el meu blog ja deveu saber la darrera anècdota que em va passar.
Un bon diumenge dematí, un vago de tren cap a Uptown i jo cotorrejant amb dos companys d'expedicions sobre temes universals, que si problemes de comunicació, que si els homes i les dones no pensam el mateix....

Quan de sobte algú em va fer un toc, petit, a l'esquena........ em vaig girar asustada, perquè, com ja he comentat anteriorment a algun post, aquí a la mínima que toques algú involuntariament ja has de començar a amollar sorry's a les totes.... per tant un toc a l'esquena és impensable!!!
Si ja estava com a sorpresa us podeu imaginar la cara que se'm va quedar quan vaig trobar-me davant es nassos a n'en Toni LLuís de Som 2 i més penya de Sóller....

LA situació va ser de pel·lícula, era quan baixaven del tren i sols foren 10 segons, però uns 10 segons intensos i flipants.... amb un tò còmic com s'home de na Xisca Coll riguent intentant fer una foto desde fora del metro....
Encara m'estic recuperant del susto.... i ho he contat a tothom...amb una emoció que no m'hi cap a dins.... sabeu les poques possibilitats que hi ha de que passi alguna cosa parescuda?????????

De cop em vaig sentir animada, amb una estrella de sort a damunt es meu cap.... i no es va apagar durant tot el dia....

Baixarem a Harlem... un barri conegut per ser fa molts d'anys enrera la cuna negre del jazz. Ens haviem tirat a l'aventura de ficar-nos dins una esglèsia a escoltar gospel... un poc pardillitos, perquè no sabiem a quina , ni on era ni de quina confessió era... i no a totes canten gospel.
L'estrella es va tornar a encendre i vérem una esglèsia a un cantó... ens hi atracarem i vérem gent amb guies, bién bon senyal, espanyols....encara millor.
Resulta que haviem topat a una de les millors esglèsies de confessió Baptitsta ( crec que és així), la de l'Avenida del Convento.
Per sort una senyora argentina molt educada va sortir a donar indicacions i fins i tot trìptics. Pregunta clau: de que parte de España soys???????
Barcelona, MAllorca.

Nens que parlo el català!!!!!!!! Topàrem amb una argentina que havia viscut a Barcelona....tres persones sense conexió anterior xerrant es català a un barri perdut de Harlem.... s'estrella brillava fort!!!!!!
Entrarem emocionats i no teniem ni idea del que ens esperava. Cors lírics, un poc de gospel.... no el més gran però ens va calmar sa sed.... ( no m'allargo perquè serà un post nou)
El migdia els dos aventureros s'animaren a tirar fotos a un partit de béisbol de pista callejera....jo vaig passar la tarda parlant amb les dones i fills dels jugadors........dominicans!

La estrella estava a punt d'arribar al seu punt àlgid....decidirem anar a un concert de jazz , un dels companys ja hi havia estat, a un pis, d'una dona....sense pagar...a mi la idea m'era extranya la veritat i hi anava un poc a "a verlas venir". Edò mare meva.... crec que no podré oblidar mai el que vaig viure.

A dins un edifici que semblava un hotel de principis del SXX, molt decorat com a rococó, pujàrem a un tercer pis. Quan sortirem de l'ascensor ja sentirem les primeres notes.... gent assaguda al passadís pen terra.... increible però veritat.
A mesura que anava avançant la tarda, la música era més intensa o jo m'hi ficava més a dins, no sé quin dels dos fets és més relevant.
Fins que va arribar un break i entràrem al pis, la senyora ens donava les gràcies per ser allà, ens havia obert la seva casa, el seu menjar, el seu art a canvi de res i ella ens donava les gràcies!!!!!
Difícil d'imaginar , i més encara quan sapiguérem la raó. LA mort d'un fill en diumenge és la raó de que cada setmana quan arriba el darrer dia de la mateixa a partir de les 16'00 comenci la màgia a dintre de casa seva.... la nostra companyia , segons ella, l'ajuda a alivar el seu dolor...desde fa 22 anys.

Assaguda enmig d'un passadís estret, amb un grup de jazz senzillament genial, improvitzat, proper, humà...mirant com les mans li volaven per damunt les tecles del piano.... com el baix aguantava a l'home que el tocava... com la trompeta rompia el vent ....com el clarinet ballava entre les mans del francès  i com la veu del cantant t'arribava a dins  , ben dins, amb els ulls tancats perquè tenia por que si els obria s'acabàs de cop...
La màgia no va acabar aquí, tots el músics reconegueren al company que hi havia estat la setmana anterior, realment aquella gent apreciava que fóssim allà.... i quan tot pareixia insuperable va arribar l'emoció....
PEr ajudar a un conegut que tenien a l'hospital van dir que cantarien "WHENt the saints go marchin in"
L'he sentida mil vegades, de les primeres que vaig aprendre a tocar amb la flauta...però allà enmig , a un metre de distància , amb la música que t'entrava per tot era senzillament indescriptible....i va millorar...de repent  , gent que també escoltava és va posar a cantar, a fer música amb les mans.... i va arribar....les llàgrimes d'emoció van arribar.

Sé que sona a relat de llàgrima fàcil,però creis-me , encara hi penso i no hem crec el que vàrem viure. Sembla de pel·lícula, però mare meva, és veritat!!!

WELCOME TO THE JUNGLE!!!!