Desde la meva humil ignorància , desde la distància.

Després de tenir aquesta petita finestreta abandonada per falta de motivació , al final , i gràcies a les darreres fitxes que ha mogut el govern Espanyol ( no puc dir el meu, no em representa) , això torna a tenir vida.

Desde sa meva humil ignorància com a pedagoga , de títol, perquè el govern s'ha encarregat de que no pugui exercir desmantellant el nostre sistema educatiu i social, se'm presenten una sèrie de preguntes què, o sóc curta de remat i ningú ha tengut nassos de dir-m'ho i tothom em sap les respostes , o visc a un país que enlloc de ser intel·ligent i treballar  per ser responsable amb el seu futur i el de tots els que ens seguiran, s'ha abocat cap a la seva pròpia destrucció desde una majoria absoluta.

No puc entendre la passivitat general de la població enfront a la retallada de drets bàsics que estam patint. No entenc com vivint en un estat democràtic el poble no fa ús de la seva força i del seu poder. Però vivim realment en democràcia? Estam ben educats com a ciutadans responsables per saber tirar-la endavant?

Per aclarir què és aquesta parauleta tan maca ho he cercat a la RAE, no fos cosa que si empro el DIEC se m'acusi de coses rares, com defensora de la llengua i aquestes coses tan perilloses que fa la gent darrerament.

He aquí la definició :

RAE: democracia.

(Del gr. δημοκρατία).

1. f. Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno.

2. f. Predominio del pueblo en el gobierno político de un Estado.

Intervenció del poble en el govern, predomini del poble en el govern polític d'un estat.  És una definició senzilla de l'aplicació online , però suficient per buidar-me es cervell, desde sa meva ignorància, i veure que això senyors ara no s'aplica.

No s'aplica ni als nivells més basics de definició literal de poble, ja que el MEU poble no vol pagar per entrar i sortir de la Vall i aquesta intervenció del poble al govern local no només no es veu recolzada com toca sinó que es veu condemnada- 

El màxim representant no ajuda abastament i a damunt condemna les iniciatives del poble per reclamar un dret . Ho arregla donant 4 cacahuets retrassants sense assegurar cap futur sostenible per a aquest problema, quin estilasso.

El poble no vol retallades en educació, el poble no vol retallades en sanitat, el poble no vol pagar de la seva butxaca el rescat a un banc.

Un banc que ha dit mentides descaradament , un banc que és de la família que ha creat la crisi espanyola, perquè la crisi no l'hem creada els treballadors que cada dia hem anat a complir per tenir un sou més o menys digne que ens permeti menjar, tenir una casa i de tant en quant un cine. Luxes eh?

L'estat rescatarà amb els impostos que jo, tú i si no tú els teus pares , hem pagat cada mes, a un banc privat que no donarà cap benefici a la societat. 

Els bancs són els grans lladres, els que juguen a Monopoly amb tots nosaltres, els que durant més de 5 anys ens han dit mentides, han falsejat dades, han pujat el preu de la vivenda fent embarcar encara més als treballadors per tenir un sostre on dormir. No parlo de xaletets amb piscina, parlo de pisets de merda ( si de merda perquè estan fets de suro i cartópedra) per més de 40 millons de ses antigues pessetes. 

Algú hi ha guanyat, la majoria hem perdut. 

La meva gran pregunta és: perquè el govern els recolza? PErquè no recolza a la majoria de families que han perdut la feina?Perquè no paga les nòmines que es suen enfermeres de l'hospital, diguem per exemple de Manacor, que estan a punt de perdre els seus pisos, i els diners que hi han invertit durant més de deu anys? La culpa és del govern, ell no paga nòmina, ella no paga hipoteca. El banc se la menja. Se la menja perquè la deixa al carrer i a damunt se queda un pis i tots els diners que li ha pagat durant deu anys. Quin negoci més rodó. Jo quan sigui gran vull tenir un banc!

 PErquè els ho posa més difícil negant el dret a una sanitat i escolarització digna???? 

Perquè només un parell , mentre la majoria s'ofega. La meva ignorància no m'ho deixa entendre.

Com tampoc em deixa entendre perquè aquets senyors governen.

He escoltat pel món, que molts de petits empresaris i autònoms els segueixen perquè d'alguna manera se'n veuen beneficiats. Que això els fa pujar al poder.

Torna a aflorir la meva absoluta i enorme ignorància real, ja que jo ho veig d'una altra manera.

Si es lleva educació i sanitat bàsica digna i s'afavoreix un sistema privat, vol dir PAGAR. PAGAR pel que hem tengut de franc. Bé no de franc, pagat per un sistema social que ajudava als més desfavorits amb un poquet de sa butxaca de cada un. I que a mi em beneficiava. Em va salvar de quedar-me sense veu i ha curat a amics meus de morir de càncer. Això segons ells suposa una millora de la qualitat, més competència, iniciativa privada... the JUNGLE. M'enrollaria posant exemples de tot el contrari però aquest post de per si ja és llarguet. Un exemple senzill, a una societat on la sanitat es mou per iniciativa privada, no és abastament desgràcia haver de patir de càncer , sinó que se li ha d'afegir que si per sort en surts , resulta que estàs endeutat de per vida i si no te mors de càncer , te mors de fam.

Per tant si hem de pagar per dur es fills a escola, per anar a n'es metge , i les nostres nòmines no pugen, ara si que no arribam a final de mes.

Perquè pagar això significa privar-me d'altres coses. Per exemple i crec que es pot extendre a la majoria de gent.

Cada mes m'agrada anar a fer una volteta pes carrer de Sa Lluna i anar de compres, no me puc permetre una gran compra com a ZAra, però cau una camia, una cartera, unes sabates i a vegades fins i tot un bolso...uau! 

Se'm rompen ses ulleres de sol o en surten unes que són precioses i vaig a Sóller perquè si hi ha res de nou m'ho arreglaran.

Per desgràcia , desde ben joveneta tenc un munt de cabells blancs, com que sóc poc abilidosa amb tints , cada mes vaig a veure sa meva perruquera i em deixa ben guapa. 

M'agrada disfrutar d'un cafetet a plaça, tothom sap el meu bar predilecte, i un cafetet és un luxe diari, a que si? No xerraré de quan m'agrada anar a fer una cervesseta a plaça.

Es dissabtes com a luxe de Dubai , i com que entre setmana ens veim poc, amb ses amigues anam a un restaurant a sopar, local. Així no gastam molta benzina i tampoc tenim molts d'euros com per anar a on ens agradaria , ai s'Anaita....

Si el cap de setmana fa bon temps , cotxe i a passejar , benzina, gelats....

Si a algú se li espatlla alguna aplicació de la casa, enlloc de mirar de fer una xapussa, segueix activant els negocis locals telefonant a n'es lampista, es fuster, s'electricista.

Em compro un cotxet petitó, que no gasti molt i si passa res tenc un mecànic aprop. Mir d'estrènyer un poc es cinturó i deixar anar es bolsos per pagar un seguro de cotxe un poc més bò no fos cosa que m'en passi una de grossa i me quedi sense res. Vaig a Sóller perquè els conec i si tenc cap problema estic segura que m'ho resoldran.

Tenc una empreseta i vull algú que m'assessori bé, resulta que a Sóller mateix hi ha gent que en sap molt i em poden ajudar amb nòmines, assegurances...buuuuuf quin percal.

I arriba s'estiu... bikinis , calçons curts.... pels!! Que ens agrada de poc dur pel pes cos! I que fa de mal i que engorrós és fer-te tu mateixa sa cera. Per tant, uep cap a s'esteticient. I ja cansada de patir i fent un raconet , m'hos tiram de sa moto i passam a n'es làser. I un dia extra, arreglar es peus, que em de dur sandalietes.

Podria seguir anomenant altres professions de petits comerços i autònoms d'un poble. Com podeu veure aquest estil de vida és digne de Montecarlo o Saint Tropez, luxe pur i dur.

Doncs si he de pagar per educació i per sanitat , tot això fugirà de les meves despeses. Beneficiarà als petits empresaris i autònoms?

De qui viuen tota aquesta gent? Dels quatre rics de s'illa? O de la majoria de la població treballadora , "obrera" ( que sembla que hem perdut consciència com a classe) que obligada a pagar per drets bàsics, ofegada per l'augment de tots els impostos, deixarà de consumir , de recórrer a tots aquets serveis que d'una manera o altre pot resoldre amb més o menys èxit.

LA meva absoluta ignorància com a ciutadana no m'ho deixa entendre. Jo ho veig molt fàcil i diferent. Senzillament veig que si ofegues a la classe majoritària, treballadora, OBRERA, ofegues el sistema actual. No només a nivell educatiu o sanitari , l'ofegues a nivell de consum diari. Ofegues a tota la societat. Només en sobreviuen quatre.

SEmla ser que la mesura ha resultat contradictòria. Que el medicament que ens han receptat tenia efectes secundaris i són aquets els que s'han manifestat.

Jo que he sacrificat , bé no sacrificat, perquè ho he disfrutat. els meus anys d'adolescència i primera joventut, per tenir una carrera , per poder tenir una feina digna, no per fer una fortuna però per tenir a la llarga un projecte de futur, d'estabilitat . Jo que vaig creure en  l'estudia que així tendràs feina. Que els hi puc dir ara als joves que es pensen si han d'estudiar o no?

Jo que crec i defens que la major necessitat és una societat educada i sana, una societat que entengui que cada moviment que fa duu inherent una conseqüència.

Que sigui crítica , responsable, que sàpiga en tot moment el que fa. Que tengui bona salut per a fer feina, tenir fills.

 Educar una societat no és tenir a joves recitant qui eren els reis d'Aragó o cantant els diferents rius d'Europa. Educar una societat és preparar-la per a saber-sen sortir en qualsevol situació afavorint a la majoria no a la minoria,  és dotar-la d'eines per a treure un país endavant.

És evitar que sigui ignorant. 

Però una societat educada fa por, una societat educada sap pel que ha de lluitar, sap quins drets ha de defensar, sap que NO vol. I senyors a voltes és més difícil saber que no volem, que no pas el que volem.

Humilment i cercant respostes per poder entendre tot aquest merder, na piueta desde sa city.

WELCOME TO THE JUNGLE.

PD: UAU tenc 3000 lectures!

 

NA TINETA DE LA PALMA

Na Tineta de la Palma.

Això era i no era, i bon viatge faci la cadernera, un matrimoni que vivia al comptat de la Palma d'un país Remot.
Na Tineta i en Macianet eren tan, tan pobres que vivien a davall d'un pont amb els seus quatre fills. De sobte un dia va passar un rei amb un volvo de 200 cavalls  i en veure al matrimoni tan pobre repartint-se tot el que tenien , que era faves crues i se la jugaven tirant-les a l'aire com si fos un esport,  li va dir a la dona: filla meva, sóc com el teu pare , si mai necessites res vine al meu palau i en parlarem.

No havien cantat dos galls, quan el marit li va dir a la dona:

- Tineta meva, fés camí , vés cap Son Caldereta i diga-li al rei i que m'hos cerqui per dormir a un alberg, que s'esquena me fa mal
-Ben pensat Macianet meu, domirem tots millor.

Camina que caminaràs na Tineta va ser partida cap al Palau de Sa Caldereta i quan va arribar es va trobar al distingit Pep Romaní que ajudava al rei amb els seus assumptes. Va entrar sense veure que hi havia gent que feia més estona que esperava, i va tocar a la porta:


- Qui és que demana sense haver emplenat instància?-va contestar una veu que arribava fins ben endins
- Sóc jo, na Tineta de la Palma, la comsifos filla del rei.
- I que voleu?
- Es que es meu homo, que és taaaaaaaan guapo, i taaaaaaaaan simpàtic pensa que ja que ha de jugar tant i cercar tant per trobar dues faves per menjar, doncs que un llitet es vespres a un alberg li aniria millor per sa seva esquena, bé i per sa nostra també.
- Meam, esperau un poc , vegem el Rei que hi diu. Ara que me permi que tots es albergs estan plens.
 

No feia  dos minuts que havia partit quan tornà davant na Tineta.

- El que demanau ha estat concedit, en tornar a la Palma tendreu lloc per dormir
-Glòria al Rei! Exclamà na Tineta.

Més contenta que un Pasco s'hi traslladà amb sa familia però....al cap d'una temporadeta....

-Tineta meva, això de tenir horaris i compartir lloc cansa, vés cap a Son Caldereta i digue-li al rei que m'ho doni un pis de protecció oficial.
-Si, si Macianet, així estarem més tranquils.

Na Tineta ja estigué de camí...arribà a ses portes de Sa Caldereta i......

- Qui és que demana sense haver emplenat instància?- Demanà en Pep Romaní.
- Sóc jo , na Tineta de la Palma, la comsifos filla del rei.
- Ah , si , es clar, i que voleu avui?
-Es que...... es meu homo...que per cert es taaaaaaaan agut, i té un somriure taaaaaaaaan maco, pensa que a un pis de protecció oficial no hauria d'anar i venir segons s¡hora que ens diuen, bé i que noltros estariem més tranquils.
- Vaig a veure que en diu s'excel·lència.

No passaren cinc minuts que en Pep Romaní va ser tornat i amb una cara que no convidava a xerrar li digué a na Tineta:

- El que demanau ha estat concedit, en tornar a la Palma tendreu un pis de protecció oficial sense haver d'esperar.
- Glòria al rei! Exclamà na Tineta entusiasmada.

Dit i fet tooooooota la familia es traslladà cap al nou pis, sense horaris, amb cuina i bany propis , espai per a jugar. Tots eren ben feliços però un altre cop això va pareixer poc per a n'en Macianet.

- Tineta meva, guapa! Jo trob que aquest pis m'hos ha quedat com a poca cosa, au ves a ca'l Rei i demana-li un xalet amb piscina i gimnàs, que així podré posar-me ben fort i més guapo.

Na Tineta tornà a empendre camí i quan va picar a ses portes de Sa Caldereta tornà a sentir aquella veu greu:

- Qui és qui demana sense haver emplenat instància?
- Sóc jo, na Tineta, sa comsifosfilla del rei.
- Bones tardes Tineta, no fa massa que ens vàrem veure per aquí, que us ha fet venir, una visita al rei tal volta?
- Ai no , es que, en Macianet, ja el coneixeràs, es que no te pots imaginar la bona parella que feim i el que m'estima, troba que es pis m'hos ha quedat petit i vol un xalet amb piscina i gimnàs per posar-se ben guapo, bé i pes nins poder jugar.
-Mmmmmmmm esperau una mica, vaig a veure que aconsegueix-ho amb el rei .

Quan en Pep Romaní tornà, tenia una cara com  a de no poder-s'ho creure.

- Tineta, el que demanau ha estat concedit. En tornar anau cap al Cim del Bou i allà tendreu el xalet.
- Gràcies Pep Romaní, ai quin goig!

Quan tota la familia es va mudar cap al nou xalet, na Tineta no s'ho podia creure! Emperò , no havia passat cap dia quan en Macià la va tornar a cridar:

- Tineta!, Tineta, he pensat que ara que tenim casa bona, ens fa falta alguna cosa més, no som ningú, i jo vull ser algú, vés a ton pare i diga-li que ens doni nom.
Camina que caminaràs na Tineta tornava a ser a davan Sa Caldereta.

- Qui demana sense haver emplenat instància?
- Sóc jo, na Tineta.
- M'ho hauria d'haver suposat.- Va contestar en tò cínic en Pep Romaní. En què us puc ajudar a demanar avui?
Es què, es meu homo, crec que ja te n'he parlat, en Macianet, troba que ara que ja tenim casa ens fa falta un nom, alguna cosa per a ser importants, i clar pels meus fills també estaria bé.
- Ai, en fi. Vaig a veure com et puc ajudar a n'aquest assumpte.

Quan va ser tornat en Pep Romaní tenia la boca casi als peus.

- El que demanau serà concedit. Però alerta, que ser tan golafres no vos surt a toc
- Visca el rei!- li contestà entusiasmada na Tineta.

Quan va tornar na Tineta va trobar al seu homo ben vestit, als nins amb uniformes i ella amb un vestit de jaqueta de dissenyador i un nou càrrec a una empresa que manejava diners.
De cop van tenir amics importants però pareixia que a n'en Macianet no li bastava mai.

- Tineta, trob que per lo importants que som hauriem de tenir més diners i poder comprar un gran palau
- Trobes Macianet?-li va demanar na Tineta
- Si, això no és res sinó podem mostrar el que tenim als nostres amics, au vés i xerra amb el rei.
Aquest cop sense caminar, sinó amb un taxi, na Tineta , fent cas al seu marit com un xot a un ca, va anar cap a Sa Caldereta.No havia acabat d'entrar quan va sentir la veu inconfundible d'en Pep Romaní.

- Bones tardes Tineta, m'agradaria dir quina sorpresa, però ja no me vé de nou veure-vos per aquí.
- Bones tardes don Pep , necessit que em torneu a ajudar.
- I que voleu que demani al rei aquest pic, fer-vos reis a tots dos?
- Ai don Pep, no em faceu befa, el meu homo, en Macià, perquè ja no té res de Macianet. Ai hauries de veure com li queda el sastre i la corbata, i aquell maletí de pell...aiiiii en fi, en Macià troba que ara que som importants necessitam més diners i un gran palau.
- Però Tineta meva, no trobes que això ja és estirar massa es fil? Jo no te puc ajudar i li diré al rei que això ja és massa!
- Com que li diràs això, m'has d'ajudar!
- Que en Macià per un cop faci algo per ell mateix.

Na Tineta va recular be ofesa sense entendre perquè no la volia ajudar. Mentrestant en Pep Romaní va córrer a avisar al rei en que tenia un mal presentiment sobre en Macianet.
Quan na Tineta va tornar a casa i li va contar al seu home el que havia passat , aquest es va enfadar molt.
 

- Edò Tineta , sinó ens vol ajudar, ja faré camí jo amb els nous amics que he fet, segur que ells si que m'ajudaran.
- Ai Macianet, vés alerta, perquè en Pep Romaní ha estat més estrany que de costum, tenc com un mal pressentiment Macianet meu!M'ha dit que aniguem alerta amb aquets amics nous que has fet.
- Ala vés, calla i no diguis més dois.

En Macianet va xerrar amb els seus amics, i sense saber com , na Tineta es va trobar vivint dins un gran palau.
Emperò un dia en Macianet va tornar ben preocupat després d'un viatge de negocis i va dir a la familia que havien de marxar ben enfora. Na Tineta tota comfosa i d'amagat d'el seu marit va córrer cap a Sa Caldereta per veure si algú la podia ajudar . Quan va ser davant les portes del palau va entrar com de costum.

- Qui és que.... Tineta! No sé ni perquè deman. En què us puc ajudar?- Va dir ben amablement en Pep Romaní.
- Ai Pep no ho entenc, hem guanyat diners, tenim un palau ben gros, però ara de cop en Macianet vol partir enfora i deixar tot això aquí. No entenc res!
- Jo ja te vaig avisar Tineta, i vaig avisar al rei. Per si arribava un moment com aquest ho vaig preparar tot i tenc reservats billets cap al comptat del Pujol. Allà podràs estar tranquila amb en Macià i es teus fills. Però no tornis! Perquè en Macià no ha fet ses coses bé amb es seus amics, no sé si l'han enganat o ha estat ell tot sol però per voler tenir massa, ho has perdut tot.
- Vull que xerris amb el rei de totes formes!-li va cridar na Tineta , igual ens pot acollir a casa seva com si no hagués passat res.

Aquesta vegada en Pep Romaní va estar més estona de la que tocava i va tornar amb cara de pomes agres.

- Tineta, jo ja t'havia avisat, només has aconseguit fer enfadar el rei. Troba que t'està comportant com una desagraïda. Dóna gràcies per poder partir a temps però a partir d'ara en Macià ja no existirà, perdrà tot el que té ...fins i tot el nom! Heu vist, tot el que heu guanyat...i no és que jo no vos hagués avisat!!!

Figurau-vos com van quedar na Tineta, quan desde ben enfora , desde el comptat del Pujol se va adonar de perquè havien perdut el nom i de les mangarrufes d'en Macianet. Ben morts de vergonya!
I encara estan allà ben enfora si ningú els ha tret i fins que algú els cridi per tornar.

PD: és un conte de ficció, basat en la rondalla d'en Joanet de Sa Gerra d'en Jordi d'es Racó. Les simil·lituds que hi trobeu són fruit de la vostra ment.

WELCOME TO THE JUNGLE

NYAM ,NYAM

 Fa molta estona que no m'aturava per aquest raconet. Afortunadament tenc coses a fer que desafortunadament em lleven temps per aquesta dedicació que suposa pensar una mica més.... si, perra, vaga...

Però, avui a classe automagically m'ha vengut sa inspiració i he tengut matèria per escriure.

Per sort escriure aquest texte ha estat bargainous, ha sortit casi sense esforç i m'ha suposat menys temps del que em pensava. Això em permetrà trescar una mica més dins aquesta biblioteca desde la qual estic escrivint, la qual sembla una megachurch de fidels de la Windows religion.

Mmmmmmm ordinadors per tot...però també gent emprant recursos bigmedia , hi ha diaris, hi ha dvd's per llogar...no són cap novetat però aguanten allà estoïcament , reinventant-se per ser útils en el dia a dia. 

Fins quan durarà la tv? Té molt de futur quan avui en dia molta gent empra més temps mirant flashmobs per youtube,ara que existeixen webisodes que no surten a la tv convencional, ara que molta gent està treballant com a home-shorings i no surten de casa ni per anar a comprar (s'estaria difonent la idea de jornada laboral? es podria separar del temps per seure i mirar la tele?)  Jo crec que si , perquè gràcies a n'aquest avanços sembla ser que a  la gent encara li agrada això de poder-se reunir a davant una tv convencional per mirar un partit de futbol, a partir d'una convocatoria de facebook tal volta....això si igual tots tenen vuvuzuelas que han comprat per internet....

Molts de cops ja sabem com està un amic nostre en relació al seu estat d'ànim abans de veure'l per fer el cafetet de les set, abans d'anar-hi segurament ja haurem llegit el seu tweet desde el nostre mòvil de darrera generació que pot fer tantes coses per nosaltres. Una per exemple, pot mostrar a tothom via social media el poder que té de dir:  au ara no te faig amiga cara de formiga, només apretant un botó i fent unfriend....ja no necessitam ni arribar a casa o a la feina per fer totes aquestes rutines diàries.

Tal volta una persona com jo, per ara resistent a la invasió Blackberriana, esdevenint l'amiga cara per no tenir wassap, pot resultar buzzkill, i confondre el fet que no m'arribin avisos de reunions per dos motius: 

a) que com que no tenc wassap , enviar un sms es molt car i és culpa meva no tenir-na per tant ja m'apanyaré.

b) Pah quins rollos que amolla na Lluca de com això destruirà ses relacions socials, pas d'escoltar-la i que me menji s'olla, és depriment.

Tal volta poden pensar que el que faig és catastrophizing sa situació i que no n'hi ha per tant, que sorgiran noves interaccions socials i s'escamparan de forma viral igual que és va escampar el video de la defensora d'en Justin Bieber a Youtube.

Hauré d'anar pensant en una exit strategy per sortir-ne d'aquesta sense perdre els meus soft skills que fins ara m'han donat tantes facilitats per fer amics i no semblar una hater, sempre remugant. PErquè no és igual escoltar-me per telèfon que tenir-me a davant i veure ses expressions.... 

Tot i això he de reconèixer que donat-li un ús adient , sóc usuaria fidel del facebook, més útil que mai ara que estic tant lluny.

Fa una estona mirant el meu perfil i les notificacions que tenia he començat a pensar en tot el que quedava plasmat al mur. Na lluc ha friend dues persones noves aquesta setmana diu, cap de les dues arriba tan sols a gal pal. Això si, he vist que està ple de missatgets d'adolescents que comenten que bé s'ho varen passar per festes , amb un amor profès tant elevat que sembla un bromance.

Per desgràcia també dóna noticies poc agradables com que ens ha deixat una professora green collar excel·lent.

Durant aquestes darreres staycation, ja que amb vacances a l'escola , les que estam a n'es mundillo no podem deixar sa ciutat, he passat més temps a davant l'ordinador, tal volta motivada pel fred que feia a fora, i creis-me no estic pimp, això si què és fred! He optimitzat el meu temps igual que un cotxe hipermilling, menjant poc però produïnt molta energia.

Trescant he arribat a blocs els responsables dels quals eren vertaders cool-hunters, no necessitaven fer riffs per dir el que pensen amb microblogs o memes de les darreres tendències de París, i anunciar qe el matchy-matchy no tornarà a néixer ( ja no fa falta cercar les cortines del mateix blau que els coixins i s'estora d'es menjador).

El més curiós d'aquets blocs és la gran quantitat de sheepers que els segueixen ,  i que tal volta tomben la idea inicial de ser la minoria que segueix aquella tendència. DEixen de banda el seu criteri propi perquè l'únic qe tenen en compte és que fulanito ha dit que per rock una festa i no tenir un estil cheeseball ( ecs, quina catàtrofe que podria ser)  has de dur un LBD de tal marca, no importa que aquesta compra sigui overleveraged i no arribin a final de mes, i si a més ,volen es complements s'atraquen perillosament al toxic debt....però estan tranquils, sedats per la idea que la visa els salvarà, amparada per un zombie bank que a la vegada només espera el rescat gubernamental, per tant paguen, demanen, paguen més i al final tornen a pagar sense adonar-se'n . Quin món més ben estructurat, el truthiness deu ser la idea més compartida ara per ara.

Creim que tot anirà bé, accedim a paywalls on compram sense veure realment ni el producte ni al venedor, però confiam,  que més dóna , lo imporant és que aquell LBD que tu hearts , a la web és un 20 % més barat.

Ho venen com el nou comerç sostenible, menys recursos... hauriem de veure els resultats després d'una green-audit de l'energia que costa mantenir tot aquest món virtual. Però qui es preocuparà de mirar-ho? Qui comprova els carbon credits de cada país a l'hora de consumir? hi ha mesures reals de carbon oufsetting?

Chillax!!! no hem d'entrar en pànic existencial col·lectiu, jo quan pens en tot això tenc com un nus a sa panxa, perquè d'acord puc predicar molt, però estic escrivit desde un pc , que empra internet i aplicacions socials. Podré tenir una vida que mantengui respecte al meu entorn sense quedar aïllada socialment o esdevendré algun tipus de cougar girl, enrevoltada de frenemys que tenen tan poques feines qe només saben parlar dels tweets  i peces de vestir dels demés? Obessionada per menjar orgànic , encara que vengui de s'altra punta del món consumint tot el que consumeix? o podré ser-ho sent una locavore i només menjar patates de sa Pobla, taronges de Sóller i ametlles de Bunyola? 

La gent valorarà tant les difernts cultures que hi ha a diferents regions o com que només hi haurà tendències a les grans capitals els demés territoris tornaran flyover states?

Acabaré enganxada al youtube per veure com es cuina un turduken?

Per si no ho sabieu turducken és una paraula nova, és un plat que consisteix en un pollastre a dintre d'un ànec que a la vegada està ficat a dindre d'un indiot. Existeix perquè encara que soni molt raro per algun lloc remot ho cuinen tant que l'empren bastant i per això és una de les paraules noves que enguany s'han afegit a la llengua anglesa. Podreu trobar aquesta paraula juntament amb les 49 més que teniu en negreta a diccionars com l'oxford.

Ha estat una manera divertida que explica un poc la desconexió d'idees del text, inclou les 50 paraules destacades que la reportera Betsey Towner ha publicat.

Emperò aquest post que he escrit dóna per a molt.... si heu entès tot el significat explica el gran poder del context per aprendre una llengua, no aturar-se en cada parauleta sinó anar a cercar un significat global. Creis-me que l'estic seguint. 

Si llegint heu tengut ganes de saber que vol dir aquella paraula i heu posat en marxa el traductor de google genial, us he motivat a aprendre noves paraules.

I tercera i la que em dóna per a més.... aquestes paraules descriuen situacions noves, les han descrit primer en anglès...que passa quan volem parlar en català o castellà? S'han de traduir, dir talment fent que sonin rares , com a "extrangeres? Ho són!

PErò em fa por una cosa.... moltes d'aquestes paraules a la llarga poden perdurar perquè la situació s'ha establert i ha eliminat altres situacions per a les quals teniem les nostres pròpies paraules... si a poc a poc no queden les antigues i de cada cop en venen més de noves.... que passarà? Nyam nyam a la resta de llengües?

SEs classes de sociolingüística no eren ses que m'agradaven més, tal volta perquè ho veia tot molt lluny, ara ja ho toc i me comença a fascinar aquest món. Però chillout!!! sé que trobarem una sol·lució per a tot això.

Mentrestant prepararé es meu LBD per dissabte anar a  un club i que me card(in) per saber si en tenc més de 21 ...procuraré tenir temps abastament per arreglar.me i no sortir vestida a lo comando. ELs qui no sabeu que significa mirau friends, que fins i tot na Rachel té poder per crear noves paraules que perdurin en el temps,

WELCOME TO THE JUNGLE

El valor de l'amistat

" de que passes pena lluqueta? tu sempre has tengut facilitat per fer amics"

Porto un parell de dies pensant molt en aquesta frase, facilitat per fer amics. COm es fa un amic? des de quin moment ens adonam que aquella persona és un amic? QUÈ ÉS un amic?

Segurament podria respondre amb algun mail d'aquets que circulen per hotmail que fa descripcions poètiques de l'amistat, però de poesia barata.

Va ser molt difícil pendre la decisió de deixar-ho tot enrere i començar de nou. Si em poguessin definir en termes antropològics, jo seria un ser tribal. Gent, gent i més gent. Quanta més millor , millor 4 que 2... millor estar a fora de casa amb gent que no a dintre..... i pam arrib a sa gran poma  i no tenc cap referència de res.... no conec a ningú que conegui a algú altre....m'ho he de fer jo tota soleta...

On era la meva facilitat quan més la necessitava?????? merda, i amb anglès, més difícil todavía!!!
La primera setmana a l'acadèmia sempre estava a un cantó de la classe amagada..... però`no ho podia evitar....sempre havia de parlar , opinar ,encara que fos amb llenguatge de signes, i sense fer jo res se'm va atracar gent, gent amb la que no hagués pensat mai parlar.

De repent em vaig sentir molt còmode amb gent més gran i gent més petita. M'importava poc com fossin per fora, d'on venguéssin o si estaven ben vists o eren d'un cercle cultural semblant al meu. Simplement era gent que mostrava interés per coneixer-me i que van despertar el mateix en mi. Em van motivar a espavilar-me i posar de la meva part per ser més que companys de classe.

No puc evitar pensar i comparar la situació amb sa roqueta, on som un grup de nines de sa mateixa edat, sense problemes greus, amb vides més o manco fàcils, que no es mesclam gaire amb altre gent. No és dolent allà , però Nova York no t'ho permet, no pots discriminar d'aquesta manera. No et pots quedar amb la mateixa gent perquè aquí tot es temporal i de pas.

Els inicis  no han estat fàcils , però el fet de que gent que feia un mes pobre que coneixia, em trucàssin per sortir, per veure si millorava, mails , que et demanin com estàs....que se n'adonin dels canvis que et van passar i que et facin sentir recolzada i estimada , m'omple, i molt.
Al principi feia molta befa per anar amb nois més joves a la mateixa pandilla, de fet en tenc a un d'amargat aquí, però a mesura que passa el temps te n'adones que l'has integrat dins la teva vida com una peça fonamental a n'aquets moments, que t'han ajudat a poder sortir del forat.

Que comparteixes més coses del que et pensaves i que res exterior no importa, només el fet que de veritat has fet un amic, que hi és i que degut a la intensitat del que has viscut amb ells, l'experiència de ser forànis a n'aquesta ciutat, han fet que la relació tengui fonaments de formigó i que senti de veritat que aquets amics ho seran per a tota la vida, que ara tenc casa a Vic, Girona, Paris, New Jersey ,Roma i fins i tot a Korea. QUe he fet pocs amics però bons, que ara casi tenc una germana petita i que sense ella no sabria pas que fer , perque tenir una amiga de 20 anys igual sembla extrany, però pots aprendre tant o més d'ella que no pas d'un de trenya anys. Que també l'he fet i m'orienta per poder sobreviure entre yanquis. Ai que l'he enyorada 20 dies que no l'he tengut!

PArlar amb ells també m'ha fet veure el tresor que tenc a casa, les amigues, que encara que ens barallem com a moixos hi són. QUe m'han aguantat moltes coses que jo no entenia, que no veia que feia o deia, que han intentat ajudar-me sempre, a donar-me el toc de seny que a voltes m'ha faltat, a fer-me aturar quan anava massa aviat.


La amistat no té una definició general, l'amistat vé de les vivències pròpies i de les nostres expectacions, que esperam, com sentim, la necessitat que tenim d'estar enrevoltats de gent que ens recolza, ens escolta  i ens recomforta.
Per a uns seran amics els que surten de festa, per a altres els que fan un cafè, per a altres els que resolen problemes o simplement escolten els que tenim.
PEr a mí , algú que estant al meu costat sempre em descobreix alguna cosa nova, algú amb el que sempre pots aprendre i té ganes d'aprendre amb mi, d'intercanviar, de provar, d'anar més enllà ( i no no vaig dopada ni parlo de drogues) sinó de sentiment, de sentir-se entès i motivat. D'APRENDRE cada dia un de l'altre. No n'enten ni d'edats ni d'aspectes banals com races, colors, posicions socials, política, religió....equips de futbol etc

Per sort n'he tengut molts al llarg de la meva vida, i  molts de bons, jo si que puc dir que de bons no em basta una ma.... sóc una gran afortunada i aquí la meva familia d'amics ha crescut.
Ara que ha arribat el núvol dels tres mesos i la gent torna a casa, em torno a quedar una mica orfe, sort de sa meva menuda que se queda i de sa meva mamá de new jersey. Però sempre seran la meva primera familia de Nova York, els duré sempre dins el meu cor. I ara a tornar a començar de nou, que per això estic a Nova York, ciutat de pas.

WELCOME TO THE JUNGLE

Aprendre a Aprendre

Tal volta un dels primers canvis forts que record qeu he sofert a la meva vida és el canvi que vaig haver d'afrontar quan vaig acabar quart d'Eso .
Deixant de banda el que va significar com a canvi de segona casa, ja que duia molt d'anys a n 'es Convent, record perfectament el que vaig sentir quan se'm va venir al damunt el primer trimestre de batxillerat a l'institut. Estava enfadada, molt enfadada, perquè jo a n'es Convent sempre m'havia contat dins ses 5 primeres de sa classe i a més sense esforç. Quan vaig arribar allà dalt em vaig adonar que m'havia d'esforçar el doble, que me faltaven mates , que no redactava bé en anglès...que no sabia el que era sa revolució russa i que enlloc d'haver llegit la Celestina , havia llegit Harry Potter.
A damunt m'havien recomanat que com que era bona per partis iguals en ciències i lletres pues que si pensava a n'es batxiller tecnològic , me'l podria treure.
A mesura que avançaven es mesos me n'adonava que me faltaven coses , i que no servia per a mates , ni per a física , ni per a dibutix tècnic. Estava enfadada i he remugat molt de temps.....fins ara.

Un cop més , s'experiència d'estar a fora et mostra o et revel·la realitats que estaven cobertes per una rutina diària insípida i correcta.

A n'es Convent no vaig llegir na Celestina, però per exemple vaig tenir mestres que em van fer despertar la meva passió per l'entorn que m'enrevolta. LA meva ídol, una de les persones que m'estim més , sa senyoreta Francisca. LA mateixa que em va fer plorar el  primer dia que vaig començar 3r de primària perquè arribava a casa carregada de deures. La que podia escoltar hores i hores amb la boca oberta i que va saber manejar les meves ganes indiscutibles de parlar per transformar-les en ganes d'aprendre més i més. La primera que em va dur per dins els torrents de Sóller a conèixer com d'especial és el nostre entorn i sobretot com ella ja anava més avançada que molts d'aquets teòrics i ens ensenyava vocabulari, cultura i història d'amagat entre cançons populars i històries.

Me n'adono que mamare ha estat clau per a la passió que tenc per llegir, amb ella també m'enfadava quan per Nadal enlloc de tenir una superbarbie tenia un llibre i calcetins. Ara no puc imaginar un regal diferent per Nadal i de fet em decepcionaria no tenir un llibre. Un dels meus tresors és el todo mafada.
PErò no va estar sola, na MArga Ferrer la va ajudar motivant-me a llegir desde ben petita, i don José me va taladrar ses orelles amb es seu "leer, leer i leer" . Beneïda s'hora i beneïda sa santa paciència de sa senyoreta de sa biblioteca, que ens aguantava cada capvespre i que me recomanava llibres que no sé perquè però sempre m'agradaven.

Ador la història, ador com me l'han ensenyat i m'encantava quan en Salva li tocava ensenyar cultura clàssica, Roma, Grècia....Egipte.... que us conti mamare la gran col·lecció que tenc a casa. Tot això tendria un paper decissiu en el meu futur acadèmic.
Però i ara ja concentrant-me en el perquè avui us parlo d'aquest tema, en SAlva ha estat es primer mestre d'es Convent que sempre he defensat , tot i haver tengut paraules amb ell quan era una rebelde sin casa , defensora de totes ses causes perdudes que hi poguéssin haver pes convent, tipo qui juga al pati de dalt o qui juga al de baix.
Em vaig adonar allà dalt de que després d'haver aguantat a n'en Salva per 5 anys amb es mateixos rollos de català, llistes interminables , anàlisis sintàctics de pissarres senceres, ja ho tenia tot. Que només havia de seguir practicant. I quan de més gran vaig fer la valentonada d'intentar treure'm el català D, amb na TEresa, ens vam adonar que es "cabrito" ( amb carinyo eh) ens havia donat es temari de català D, podíem repetir les lliçons de memòria!!!

També va tenir una paper clau per despertar la meva curiositat literària. Ens va fer llegir poemes d'autors locals, ens va enganar de mala manera, es punyetero. Tots orgullosos ens creiem més espavilats que ell perqè fent el teatre ens llevàvem hores de català de damunt. PErò un cop més aprenien sense adonar-nos del que feiem. Que bò que és!

En Ramón, sempre que pens en ell, pens en la figura del mestre que s'enfadava amb noltros , i amb raó perquè érem un grup bò, massa bò, tant que ens la sabiem massa llarga, però en com tornava a demanar-mos perdó per haver-se enfadat. Enlloc de fer-lo veure més fàcil i vulnerable, per a mi , desde aquell moment i de sempre , me'l feia veure amb més respecte, perquè no ens adonàvem però ens tractava d'iguals. I vaig entendre més tard que donava igual no haver llegit la CElestina, que tal volta ni l'hagués entès, però que haver llegit Harry Potter ( del qual sóc super fan) em va fer passar una bona estona, em va fer gaudir i em va provocar la curiositat de llegir més i més.

Una de les experiències més divertides i enriquidores, va ser quan ens posàrem a fer la revista es Pou i vam haver de passar més hores amb ell...apart de catxondo que te pixaves de riure...escoltava música guai, molt guai!!!Igual que en Salva i es seu comeranas piropo piropo piropo po po po...

En Quico va ser clau com al mestre i tutor proper que necessitàvem, tal volta més orientador per a adolescents hormonats que no pas mestre de física, però valgam déu, més important!!! La seva manera de sol·lucionar conflictes, tenir a algú per contar-li els problemes durs dels 15 anys és importantíssim i a més resumia les fórmules de física que era un contento. De fet vaig acabar es convent i encara estava al dia de totes ses nostres dramàtiques històries, i sé que sempre és allà pel que necessiti. Li agradi o no és s'homo de sa meva Fioleta gran i això és casi família.

En Calero és una de les persones que més defensaré i que més ràbia m'ha fet quan he sentit alguna cosa ... estic sencera!!! tots esta`vem sencers, feim coses increibles, divertides, i no abdominals i voltes a n'es pati!!! Quin gran tio i amés si tenies es plaer de mantenir converses amb ell i amb en Pere Andreo...allò era la ostia.

En Bernat com a mestre de religió i d'ètica va ser una figura reveladora. Abans que ell el Pare Miquel havia posat totes les seves forces per fer una classe divertida i amena , però el pobre era massa bon al·lot. En Bernat ens va dur una manera pràctica , dura i realista del que haviem d'escoltar com a integrants de l'escola catòlica a la que anàvem. Les misses van canviar i se van convertir en cel·lebracions. Escoltàvem bocabadats les seves aventures com a missioner i ens deixava opinar obertament sobre que pensàvem sobre l'abort ( encara que no m'agradàs el que va fer presentant les fotos ) però vaja és la realitat del que passa. TOt i així vaig poder argumentar perquè estic a favor i se'm va escoltar.

I acabaré amb la darrera i la que m'ha fet pensar en tot això...na CArmen.
Avui he començat a mirar Señoras y Criadas. Com em passa moltes vegades quan mir una peli, tot d'una vaig cap a Wikipedia, intent cercar el moviment polític, que passava, qui deia i que deia.... curiositat que amplia la meva cultura general.
Perquè anàrem a mirar la gran pel·lícula "en el nombre del padre", també la de Ghandi, Ciudad de la Alegria....
PErquè c'antàvem let it be , sunday bloody sunday a classes d'anglès? Hi ha mil cançons per escollir, perquè aquestes?
Si tal volta em falta el domini de la tècnica de redacció en anglès que tenien a l'institut però gràcies a la meva curiositat vaig aprendre-la. NA Carmen va ser més que una mestra d'anglès, va ser una font d'aprenentage, però d'un ben diferent. El que estudiaria més tard a la carrera, l'aprendre a aprendre. Voler tenir curiositat, saber perquè són així les coses, SER CRÍTIC!

Quan estava trescant per wikipedia he estat conscient que moltes coses les havia començat a saber amb ella, i que havia sabut la manera de fer que m'interessàssin i volgués aprendre més.
D'acord no havia llegit la Celestina , però com que volia aprendre més i m'agradava molt llegir , ho vaig fer pel meu compte.
No vaig poder amb les mates, ni el dibuix tècnic, però com que havien fet que m'agradàs tant la història ( i na PAnxeta a mi me va encantar , que consti) vaig treure un 9 '5  a selectivitat que em va salvar de repetir-la.
Com que no m'agradava com m'havien orientat , vaig voler saber qui era un orientador i que feia... vaig acabar estudiant pedagogia. I tothom sap que si hi ha una cosa que m'entusiasma és la meva carrera.

Al final he d'estar molt agraïda perquè una gran part del que sóc, curiosa incansable, és gràcies a ells.
I he de dir que apart de tot això , fa dies que pens amb ells perquè tenc la sort de tenir una mestra a l'acadèmia que és un resum de tots ells.
PEr una vegada desde fa molts d'anys sent que tenc una estrella damunt jo.

WELCOME TO THE JUNGLE

A-men! A-men!

Quan cerques una cosa que et costa molt trobar sempre s'allarga més del compte aquesta recerca.  I perquè? Perquè mentres anam trescant trobam coses que ja no recordàvem o simplement en descobrim de noves.

(Això és el motiu perquè mamare  s'enfada quan he d'endreçar es quarto, mai sé que em puc trobar ;p) 

La setmana passada partirem a la recerca d'una missa de Gospel. Ala així, baixarem a Harlem i sabem que a n carrer hi ha edificis . 

Jo no m'havia aturat a pensar mai que tal volta era un tipus de religió diferent, que ho és, i no tenia ni idea del que era la diòcessis baptista.

PEr aquelles coses del destí topàrem amb una esglèsia que tenia una cua de gent esperant per entrar d'una  mida considerable. Bé primer signe, el segon, gent amb guies amb la mà, i el tercer....les guies eren en espanyol.

Allà ens explicaren 4 cosetes de la religió, no adoren imatges, la Verge Maria no és intermediària... no hem d'interrompre als fidels en el seu moment de reflexió o d'entrega al pare......i hem d'estar llà les 2 hores que dura la missa!!!!! Si , dues hores!!!! Quan a jo els 20 minuts justos que aguantava estoïcament a san Felip Neri prquè mumare m'hi arrossegava , em semblaven es més llargs del món.

A partir d'aquí van començar els feelings que són tan diferents als que jo he tengut com a catòlica a Espanya( que no vol dir practicant... però de segons quines misses no m'he pogut salvar)

EL primer.... el lloc. DEixant de banda que les esglèsies americanes són molt més modernes , el primer que vaig notar va ser calidesa. Moqueta granatosa, coixins de vellut vermells ( però no rancis) , fusta, i llum....molta llum. Les parets nues, sols amb algun vitrall sense imatges i un gran cor just a l'enfront de l'altar... tothom veu a l'organista i al cor quan canta.

Aquell dia hi havia un cor líric que cantava les cançons religioses tipo les nostres.....però creis-me posava la pell de gallina.

Va començar la cel·lebració. El pastor... un home carismàtic, simpàtic, graciòs....va donar les gràcies a tots per compartir aquella cel·lebració... de sobte ens mira a tots els guiris i dóna gràcies perquè volguem compartir amb ells aquest moment tan especial. Tothom ens mirà i de sobte van aplaudir. Un cop passada la primera sopresa es va passar al simple fet de saludar-se i dir-se bon dia. Com donar-se la pau....però xerrant, cridant, fent festa. Tot està marcat per l'alegria de ser allà, no hi ha silenci, quan el pastor parla els fidels li contesten...criden... AMEN, AMEN!!!!

Jo no podia deixar de pensar en les misses de la parròquia i catòliques en general. Dins un edifici de tot menys càlid, impresionant, llunyà als fidels, amb un predicador també sovint llunyà...ell xerra, sermoneja ...dins n sil·lenci absolut...no hi ha interacció. Les estàtues imposen, tot es més gros que el ser humà.

De repent a l'hora de passar la bassina ( que també la passen jejeje) el cor d'homes amb americandes vermelles ens va deleitar amb cançons de Gospel....poquetes però bones. LA gent ballava, feia mambelletes...allò era una festa!!!!!!!!! Els sermons dels pastors començaven pausats.... plens de frases iròniques, de metàfores...s'anaven encenguent i acabaven cridant...contestats pels fidels...yes oh JEsus!!! yes !!! A-men! A-men!

Quan ens vam adonar havien passat les des hores....i la part final la dedicaren a reconèixer a fidels de la comunitat per algún servei  que havien fet, perser el seu anniversari...etc.

Es va passar una fulla on sortia el nom dels membres de la seva comuntitat que eren a l'hospital, els que eren malalts a casa.... quin dia aniria el metge a la parròquia...i tota  una sèrie de recursos que feien entendre a aqella esglèsia com una comunitat.

Seguié pensant igual que abans d'assistir a n'aquesta missa, no crec amb el sistema que té montant l'esglèsia catòlica com a sistema, perquè aquest ha fet ( anys enrera) moltes coses dolentes en nom d'alg´que no sabem si existeix, ara nega coses que són evidents, està estancada, no avança.... te massa poder per ser una religió.... i al final és política perquè es fica dins les decissions d'estat que prenen països com el nostre.

Però crec en moltes persones que han deixat de tenir vida pròpia per entregar-la als demés.... i m'agrada més el que vaig veure, una cosa propera, interactiva, càlida...reconfortable... com aquesta gent que s'ampara dins el sistèma catòlic deshumanitzat però que al final actúa de la manera més humana que hi ha.

A Nova YOrk hi ha temps per a reflexions de tot tipus...fins i tot de religió.

QUe passeu una bona setmana.

WELCOME TO THE JUNGLE

Nel mio paese, dice il mondo è un fazzoletto, al meu país també es diu....

Edò si, resulta que l'expressió " el món és un mocador" no només és nostra....

A n'aquestes altures la majoria que seguiu el meu blog ja deveu saber la darrera anècdota que em va passar.
Un bon diumenge dematí, un vago de tren cap a Uptown i jo cotorrejant amb dos companys d'expedicions sobre temes universals, que si problemes de comunicació, que si els homes i les dones no pensam el mateix....

Quan de sobte algú em va fer un toc, petit, a l'esquena........ em vaig girar asustada, perquè, com ja he comentat anteriorment a algun post, aquí a la mínima que toques algú involuntariament ja has de començar a amollar sorry's a les totes.... per tant un toc a l'esquena és impensable!!!
Si ja estava com a sorpresa us podeu imaginar la cara que se'm va quedar quan vaig trobar-me davant es nassos a n'en Toni LLuís de Som 2 i més penya de Sóller....

LA situació va ser de pel·lícula, era quan baixaven del tren i sols foren 10 segons, però uns 10 segons intensos i flipants.... amb un tò còmic com s'home de na Xisca Coll riguent intentant fer una foto desde fora del metro....
Encara m'estic recuperant del susto.... i ho he contat a tothom...amb una emoció que no m'hi cap a dins.... sabeu les poques possibilitats que hi ha de que passi alguna cosa parescuda?????????

De cop em vaig sentir animada, amb una estrella de sort a damunt es meu cap.... i no es va apagar durant tot el dia....

Baixarem a Harlem... un barri conegut per ser fa molts d'anys enrera la cuna negre del jazz. Ens haviem tirat a l'aventura de ficar-nos dins una esglèsia a escoltar gospel... un poc pardillitos, perquè no sabiem a quina , ni on era ni de quina confessió era... i no a totes canten gospel.
L'estrella es va tornar a encendre i vérem una esglèsia a un cantó... ens hi atracarem i vérem gent amb guies, bién bon senyal, espanyols....encara millor.
Resulta que haviem topat a una de les millors esglèsies de confessió Baptitsta ( crec que és així), la de l'Avenida del Convento.
Per sort una senyora argentina molt educada va sortir a donar indicacions i fins i tot trìptics. Pregunta clau: de que parte de España soys???????
Barcelona, MAllorca.

Nens que parlo el català!!!!!!!! Topàrem amb una argentina que havia viscut a Barcelona....tres persones sense conexió anterior xerrant es català a un barri perdut de Harlem.... s'estrella brillava fort!!!!!!
Entrarem emocionats i no teniem ni idea del que ens esperava. Cors lírics, un poc de gospel.... no el més gran però ens va calmar sa sed.... ( no m'allargo perquè serà un post nou)
El migdia els dos aventureros s'animaren a tirar fotos a un partit de béisbol de pista callejera....jo vaig passar la tarda parlant amb les dones i fills dels jugadors........dominicans!

La estrella estava a punt d'arribar al seu punt àlgid....decidirem anar a un concert de jazz , un dels companys ja hi havia estat, a un pis, d'una dona....sense pagar...a mi la idea m'era extranya la veritat i hi anava un poc a "a verlas venir". Edò mare meva.... crec que no podré oblidar mai el que vaig viure.

A dins un edifici que semblava un hotel de principis del SXX, molt decorat com a rococó, pujàrem a un tercer pis. Quan sortirem de l'ascensor ja sentirem les primeres notes.... gent assaguda al passadís pen terra.... increible però veritat.
A mesura que anava avançant la tarda, la música era més intensa o jo m'hi ficava més a dins, no sé quin dels dos fets és més relevant.
Fins que va arribar un break i entràrem al pis, la senyora ens donava les gràcies per ser allà, ens havia obert la seva casa, el seu menjar, el seu art a canvi de res i ella ens donava les gràcies!!!!!
Difícil d'imaginar , i més encara quan sapiguérem la raó. LA mort d'un fill en diumenge és la raó de que cada setmana quan arriba el darrer dia de la mateixa a partir de les 16'00 comenci la màgia a dintre de casa seva.... la nostra companyia , segons ella, l'ajuda a alivar el seu dolor...desde fa 22 anys.

Assaguda enmig d'un passadís estret, amb un grup de jazz senzillament genial, improvitzat, proper, humà...mirant com les mans li volaven per damunt les tecles del piano.... com el baix aguantava a l'home que el tocava... com la trompeta rompia el vent ....com el clarinet ballava entre les mans del francès  i com la veu del cantant t'arribava a dins  , ben dins, amb els ulls tancats perquè tenia por que si els obria s'acabàs de cop...
La màgia no va acabar aquí, tots el músics reconegueren al company que hi havia estat la setmana anterior, realment aquella gent apreciava que fóssim allà.... i quan tot pareixia insuperable va arribar l'emoció....
PEr ajudar a un conegut que tenien a l'hospital van dir que cantarien "WHENt the saints go marchin in"
L'he sentida mil vegades, de les primeres que vaig aprendre a tocar amb la flauta...però allà enmig , a un metre de distància , amb la música que t'entrava per tot era senzillament indescriptible....i va millorar...de repent  , gent que també escoltava és va posar a cantar, a fer música amb les mans.... i va arribar....les llàgrimes d'emoció van arribar.

Sé que sona a relat de llàgrima fàcil,però creis-me , encara hi penso i no hem crec el que vàrem viure. Sembla de pel·lícula, però mare meva, és veritat!!!

WELCOME TO THE JUNGLE!!!!