Porto un parell de dies pensant molt en aquesta frase, facilitat per fer amics. COm es fa un amic? des de quin moment ens adonam que aquella persona és un amic? QUÈ ÉS un amic?
Segurament podria respondre amb algun mail d'aquets que circulen per hotmail que fa descripcions poètiques de l'amistat, però de poesia barata.
Va ser molt difícil pendre la decisió de deixar-ho tot enrere i començar de nou. Si em poguessin definir en termes antropològics, jo seria un ser tribal. Gent, gent i més gent. Quanta més millor , millor 4 que 2... millor estar a fora de casa amb gent que no a dintre..... i pam arrib a sa gran poma i no tenc cap referència de res.... no conec a ningú que conegui a algú altre....m'ho he de fer jo tota soleta...
On era la meva facilitat quan més la necessitava?????? merda, i amb anglès, més difícil todavía!!!
La primera setmana a l'acadèmia sempre estava a un cantó de la classe amagada..... però`no ho podia evitar....sempre havia de parlar , opinar ,encara que fos amb llenguatge de signes, i sense fer jo res se'm va atracar gent, gent amb la que no hagués pensat mai parlar.
De repent em vaig sentir molt còmode amb gent més gran i gent més petita. M'importava poc com fossin per fora, d'on venguéssin o si estaven ben vists o eren d'un cercle cultural semblant al meu. Simplement era gent que mostrava interés per coneixer-me i que van despertar el mateix en mi. Em van motivar a espavilar-me i posar de la meva part per ser més que companys de classe.
No puc evitar pensar i comparar la situació amb sa roqueta, on som un grup de nines de sa mateixa edat, sense problemes greus, amb vides més o manco fàcils, que no es mesclam gaire amb altre gent. No és dolent allà , però Nova York no t'ho permet, no pots discriminar d'aquesta manera. No et pots quedar amb la mateixa gent perquè aquí tot es temporal i de pas.
Els inicis no han estat fàcils , però el fet de que gent que feia un mes pobre que coneixia, em trucàssin per sortir, per veure si millorava, mails , que et demanin com estàs....que se n'adonin dels canvis que et van passar i que et facin sentir recolzada i estimada , m'omple, i molt.
Al principi feia molta befa per anar amb nois més joves a la mateixa pandilla, de fet en tenc a un d'amargat aquí, però a mesura que passa el temps te n'adones que l'has integrat dins la teva vida com una peça fonamental a n'aquets moments, que t'han ajudat a poder sortir del forat.
Que comparteixes més coses del que et pensaves i que res exterior no importa, només el fet que de veritat has fet un amic, que hi és i que degut a la intensitat del que has viscut amb ells, l'experiència de ser forànis a n'aquesta ciutat, han fet que la relació tengui fonaments de formigó i que senti de veritat que aquets amics ho seran per a tota la vida, que ara tenc casa a Vic, Girona, Paris, New Jersey ,Roma i fins i tot a Korea. QUe he fet pocs amics però bons, que ara casi tenc una germana petita i que sense ella no sabria pas que fer , perque tenir una amiga de 20 anys igual sembla extrany, però pots aprendre tant o més d'ella que no pas d'un de trenya anys. Que també l'he fet i m'orienta per poder sobreviure entre yanquis. Ai que l'he enyorada 20 dies que no l'he tengut!
PArlar amb ells també m'ha fet veure el tresor que tenc a casa, les amigues, que encara que ens barallem com a moixos hi són. QUe m'han aguantat moltes coses que jo no entenia, que no veia que feia o deia, que han intentat ajudar-me sempre, a donar-me el toc de seny que a voltes m'ha faltat, a fer-me aturar quan anava massa aviat.
La amistat no té una definició general, l'amistat vé de les vivències pròpies i de les nostres expectacions, que esperam, com sentim, la necessitat que tenim d'estar enrevoltats de gent que ens recolza, ens escolta i ens recomforta.
Per a uns seran amics els que surten de festa, per a altres els que fan un cafè, per a altres els que resolen problemes o simplement escolten els que tenim.
PEr a mí , algú que estant al meu costat sempre em descobreix alguna cosa nova, algú amb el que sempre pots aprendre i té ganes d'aprendre amb mi, d'intercanviar, de provar, d'anar més enllà ( i no no vaig dopada ni parlo de drogues) sinó de sentiment, de sentir-se entès i motivat. D'APRENDRE cada dia un de l'altre. No n'enten ni d'edats ni d'aspectes banals com races, colors, posicions socials, política, religió....equips de futbol etc
Per sort n'he tengut molts al llarg de la meva vida, i molts de bons, jo si que puc dir que de bons no em basta una ma.... sóc una gran afortunada i aquí la meva familia d'amics ha crescut.
Ara que ha arribat el núvol dels tres mesos i la gent torna a casa, em torno a quedar una mica orfe, sort de sa meva menuda que se queda i de sa meva mamá de new jersey. Però sempre seran la meva primera familia de Nova York, els duré sempre dins el meu cor. I ara a tornar a començar de nou, que per això estic a Nova York, ciutat de pas.
WELCOME TO THE JUNGLE
