A-men! A-men!

Quan cerques una cosa que et costa molt trobar sempre s'allarga més del compte aquesta recerca.  I perquè? Perquè mentres anam trescant trobam coses que ja no recordàvem o simplement en descobrim de noves.

(Això és el motiu perquè mamare  s'enfada quan he d'endreçar es quarto, mai sé que em puc trobar ;p) 

La setmana passada partirem a la recerca d'una missa de Gospel. Ala així, baixarem a Harlem i sabem que a n carrer hi ha edificis . 

Jo no m'havia aturat a pensar mai que tal volta era un tipus de religió diferent, que ho és, i no tenia ni idea del que era la diòcessis baptista.

PEr aquelles coses del destí topàrem amb una esglèsia que tenia una cua de gent esperant per entrar d'una  mida considerable. Bé primer signe, el segon, gent amb guies amb la mà, i el tercer....les guies eren en espanyol.

Allà ens explicaren 4 cosetes de la religió, no adoren imatges, la Verge Maria no és intermediària... no hem d'interrompre als fidels en el seu moment de reflexió o d'entrega al pare......i hem d'estar llà les 2 hores que dura la missa!!!!! Si , dues hores!!!! Quan a jo els 20 minuts justos que aguantava estoïcament a san Felip Neri prquè mumare m'hi arrossegava , em semblaven es més llargs del món.

A partir d'aquí van començar els feelings que són tan diferents als que jo he tengut com a catòlica a Espanya( que no vol dir practicant... però de segons quines misses no m'he pogut salvar)

EL primer.... el lloc. DEixant de banda que les esglèsies americanes són molt més modernes , el primer que vaig notar va ser calidesa. Moqueta granatosa, coixins de vellut vermells ( però no rancis) , fusta, i llum....molta llum. Les parets nues, sols amb algun vitrall sense imatges i un gran cor just a l'enfront de l'altar... tothom veu a l'organista i al cor quan canta.

Aquell dia hi havia un cor líric que cantava les cançons religioses tipo les nostres.....però creis-me posava la pell de gallina.

Va començar la cel·lebració. El pastor... un home carismàtic, simpàtic, graciòs....va donar les gràcies a tots per compartir aquella cel·lebració... de sobte ens mira a tots els guiris i dóna gràcies perquè volguem compartir amb ells aquest moment tan especial. Tothom ens mirà i de sobte van aplaudir. Un cop passada la primera sopresa es va passar al simple fet de saludar-se i dir-se bon dia. Com donar-se la pau....però xerrant, cridant, fent festa. Tot està marcat per l'alegria de ser allà, no hi ha silenci, quan el pastor parla els fidels li contesten...criden... AMEN, AMEN!!!!

Jo no podia deixar de pensar en les misses de la parròquia i catòliques en general. Dins un edifici de tot menys càlid, impresionant, llunyà als fidels, amb un predicador també sovint llunyà...ell xerra, sermoneja ...dins n sil·lenci absolut...no hi ha interacció. Les estàtues imposen, tot es més gros que el ser humà.

De repent a l'hora de passar la bassina ( que també la passen jejeje) el cor d'homes amb americandes vermelles ens va deleitar amb cançons de Gospel....poquetes però bones. LA gent ballava, feia mambelletes...allò era una festa!!!!!!!!! Els sermons dels pastors començaven pausats.... plens de frases iròniques, de metàfores...s'anaven encenguent i acabaven cridant...contestats pels fidels...yes oh JEsus!!! yes !!! A-men! A-men!

Quan ens vam adonar havien passat les des hores....i la part final la dedicaren a reconèixer a fidels de la comunitat per algún servei  que havien fet, perser el seu anniversari...etc.

Es va passar una fulla on sortia el nom dels membres de la seva comuntitat que eren a l'hospital, els que eren malalts a casa.... quin dia aniria el metge a la parròquia...i tota  una sèrie de recursos que feien entendre a aqella esglèsia com una comunitat.

Seguié pensant igual que abans d'assistir a n'aquesta missa, no crec amb el sistema que té montant l'esglèsia catòlica com a sistema, perquè aquest ha fet ( anys enrera) moltes coses dolentes en nom d'alg´que no sabem si existeix, ara nega coses que són evidents, està estancada, no avança.... te massa poder per ser una religió.... i al final és política perquè es fica dins les decissions d'estat que prenen països com el nostre.

Però crec en moltes persones que han deixat de tenir vida pròpia per entregar-la als demés.... i m'agrada més el que vaig veure, una cosa propera, interactiva, càlida...reconfortable... com aquesta gent que s'ampara dins el sistèma catòlic deshumanitzat però que al final actúa de la manera més humana que hi ha.

A Nova YOrk hi ha temps per a reflexions de tot tipus...fins i tot de religió.

QUe passeu una bona setmana.

WELCOME TO THE JUNGLE

Nel mio paese, dice il mondo è un fazzoletto, al meu país també es diu....

Edò si, resulta que l'expressió " el món és un mocador" no només és nostra....

A n'aquestes altures la majoria que seguiu el meu blog ja deveu saber la darrera anècdota que em va passar.
Un bon diumenge dematí, un vago de tren cap a Uptown i jo cotorrejant amb dos companys d'expedicions sobre temes universals, que si problemes de comunicació, que si els homes i les dones no pensam el mateix....

Quan de sobte algú em va fer un toc, petit, a l'esquena........ em vaig girar asustada, perquè, com ja he comentat anteriorment a algun post, aquí a la mínima que toques algú involuntariament ja has de començar a amollar sorry's a les totes.... per tant un toc a l'esquena és impensable!!!
Si ja estava com a sorpresa us podeu imaginar la cara que se'm va quedar quan vaig trobar-me davant es nassos a n'en Toni LLuís de Som 2 i més penya de Sóller....

LA situació va ser de pel·lícula, era quan baixaven del tren i sols foren 10 segons, però uns 10 segons intensos i flipants.... amb un tò còmic com s'home de na Xisca Coll riguent intentant fer una foto desde fora del metro....
Encara m'estic recuperant del susto.... i ho he contat a tothom...amb una emoció que no m'hi cap a dins.... sabeu les poques possibilitats que hi ha de que passi alguna cosa parescuda?????????

De cop em vaig sentir animada, amb una estrella de sort a damunt es meu cap.... i no es va apagar durant tot el dia....

Baixarem a Harlem... un barri conegut per ser fa molts d'anys enrera la cuna negre del jazz. Ens haviem tirat a l'aventura de ficar-nos dins una esglèsia a escoltar gospel... un poc pardillitos, perquè no sabiem a quina , ni on era ni de quina confessió era... i no a totes canten gospel.
L'estrella es va tornar a encendre i vérem una esglèsia a un cantó... ens hi atracarem i vérem gent amb guies, bién bon senyal, espanyols....encara millor.
Resulta que haviem topat a una de les millors esglèsies de confessió Baptitsta ( crec que és així), la de l'Avenida del Convento.
Per sort una senyora argentina molt educada va sortir a donar indicacions i fins i tot trìptics. Pregunta clau: de que parte de España soys???????
Barcelona, MAllorca.

Nens que parlo el català!!!!!!!! Topàrem amb una argentina que havia viscut a Barcelona....tres persones sense conexió anterior xerrant es català a un barri perdut de Harlem.... s'estrella brillava fort!!!!!!
Entrarem emocionats i no teniem ni idea del que ens esperava. Cors lírics, un poc de gospel.... no el més gran però ens va calmar sa sed.... ( no m'allargo perquè serà un post nou)
El migdia els dos aventureros s'animaren a tirar fotos a un partit de béisbol de pista callejera....jo vaig passar la tarda parlant amb les dones i fills dels jugadors........dominicans!

La estrella estava a punt d'arribar al seu punt àlgid....decidirem anar a un concert de jazz , un dels companys ja hi havia estat, a un pis, d'una dona....sense pagar...a mi la idea m'era extranya la veritat i hi anava un poc a "a verlas venir". Edò mare meva.... crec que no podré oblidar mai el que vaig viure.

A dins un edifici que semblava un hotel de principis del SXX, molt decorat com a rococó, pujàrem a un tercer pis. Quan sortirem de l'ascensor ja sentirem les primeres notes.... gent assaguda al passadís pen terra.... increible però veritat.
A mesura que anava avançant la tarda, la música era més intensa o jo m'hi ficava més a dins, no sé quin dels dos fets és més relevant.
Fins que va arribar un break i entràrem al pis, la senyora ens donava les gràcies per ser allà, ens havia obert la seva casa, el seu menjar, el seu art a canvi de res i ella ens donava les gràcies!!!!!
Difícil d'imaginar , i més encara quan sapiguérem la raó. LA mort d'un fill en diumenge és la raó de que cada setmana quan arriba el darrer dia de la mateixa a partir de les 16'00 comenci la màgia a dintre de casa seva.... la nostra companyia , segons ella, l'ajuda a alivar el seu dolor...desde fa 22 anys.

Assaguda enmig d'un passadís estret, amb un grup de jazz senzillament genial, improvitzat, proper, humà...mirant com les mans li volaven per damunt les tecles del piano.... com el baix aguantava a l'home que el tocava... com la trompeta rompia el vent ....com el clarinet ballava entre les mans del francès  i com la veu del cantant t'arribava a dins  , ben dins, amb els ulls tancats perquè tenia por que si els obria s'acabàs de cop...
La màgia no va acabar aquí, tots el músics reconegueren al company que hi havia estat la setmana anterior, realment aquella gent apreciava que fóssim allà.... i quan tot pareixia insuperable va arribar l'emoció....
PEr ajudar a un conegut que tenien a l'hospital van dir que cantarien "WHENt the saints go marchin in"
L'he sentida mil vegades, de les primeres que vaig aprendre a tocar amb la flauta...però allà enmig , a un metre de distància , amb la música que t'entrava per tot era senzillament indescriptible....i va millorar...de repent  , gent que també escoltava és va posar a cantar, a fer música amb les mans.... i va arribar....les llàgrimes d'emoció van arribar.

Sé que sona a relat de llàgrima fàcil,però creis-me , encara hi penso i no hem crec el que vàrem viure. Sembla de pel·lícula, però mare meva, és veritat!!!

WELCOME TO THE JUNGLE!!!!

alerta si no poses sa "s" de sa 3ª persona singular, poden pensar que ets un criminal.....

Després de donar moltes voltes pensant amb què començava a escriure sempre arrib allà mateix. La forma més fàcil de començar a escriure un post és  a partir d'una anècdota per anar desvariant, somiant o filosofant del que és la nostra vida a n'aquets moments.

PEr no rompre sa dinàmica explicaré la frase de l'entrada. Cada dia a classes d'anglès, com ja he comentat anteriorment, tenc l'oportunitat d'aprendre una llengua però també particularitats de la mateixa, vides memorables, sociologia i cultura en general.

Aquesta setmana la mestra va tornar a mostrar una llesca del seu caràcter dur.... que a voltes no pot amagar i de com no queda més remei que mossegar-se la llengua fins que explota....però d'una forma molt intel·ligent.

Tenim un company que no calla ni davall l'aigua i a més és absolut en si mateix, ell és la veu, ell és la raó, ell és...ell sap...ell, ell, ell.

Doncs resulta que "ell" no acaba d'integrar la "s" que s'ha de posar quan conjugues un verb en tercera persona del present.... i ahá!  Aquí entra en acció la mestra, la qual admiro de cada dia més.

L'única manera de fer-lo callar va ser atacant la seva estructura lingüística amb algunes estadístiques "particulars".

REsulta que l'estat de ( no m'enrecord bé, però crec que era Carolina del sur o Califòrnia?¿?¿? ) X van fer un estudi lingüístic a una universitat i van extreure els tres principals indicadors associats a n'aquesta errada.

Els resultats foren : 

1. Gent pobre/ immigrant

2. Gent sense estudis

3. Potencialment delinqüents.

Que li va dir la mestra? alerta com parles perquè poden pensar que tu ets alguna cosa d'aquestes, és un dels fallos que condicionen el pensament dels qeu t'escolten....

I jo de primeres vaig pensar buahhhhhhhhhhhhhhhhhh ianquis........que exagerats....ara resultarà que per xerrar malament ja pensam que has d'anar a la presó...però no feim el mateix?????

Quan sentim parlar en sudamericà o romanés que pensam?????igual no som tan heavys però els nostres pensaments tiren cap al lado oscuro....fins que sabem que té 3 carreres, 2 doctorats i és catedràtic.....

Com condiciona la forma d'aquirir un nou llenguatge a la percepció que tenen de nosaltres???????

Un altre exemple.... avui he comentat que a voltes semblam un xiste.... van dos americas, dos italians i dos espanyols en un tren.... i algú m'ha respost...típic xiste tirant a racista.

D'acord, però perquè moltes vegades coneixem a gent i es pareix a la situació????? REalment tenim algo els espanyols que ens fa diferents a la resta quan dins el nostre país per sort som un agregat de gent amb cultures molt diverses i modes d'actuar i viure el dia a dia distints?

PEr on comença i es marca la nostra identitat un cop som a fora de la nostra closca de s'ou??????

El primer que has d'aprendre és que no és bò generalitzar en cap cas...però a n'aquesta ciutat encara menys.... fins fa poc excusava a un noi koreà que no parlava mai, perquè era Koreà i són més tímids.... fins que va arribar dijous sortirem a passejar en grup i va resultar ser més pallasso que jo.... al final tots som iguals???' tots som diferents????????? Quines preguntes tan xungues que comencen per al final......

DE cada dia m'agrada més aquesta ciutat... i això que a vegades pens que és impossible que m'agradi encara més..... a mesura que sé com lluitar contra l'enyorança guany amb confiança i perd por.... i això és una de les coses que venia cercant.... però amics meus ....dóna per un post en si mateix...  com pot ser que en una setmana una persona t'entengui més que gent que t'ha vist créixer..... pròxim post!

WELCOME TO THE JUNGLE

Bona nit mami....bona nit confit.

Situació  que se pot generalitzar: alguna de ses meves amigues que han viscut a fora molt de temps me diuen: lluqueta que si que ets molt forta però t'enyoraràs.... i jo tota xula: si , clar però no de ca meva sinó de lo que faig a n'es meu temps lliure.

I un bè negre!!!!

SEs dues primeres setmanes per aquí han estat com un flash directe cap als ulls, tot és nou  tot es guai, tot és millor que....
Quan comences a dur una rutina, ses coses canvien. Quan ses coses van malament no pots aguantar i anar a ca teva a desofegar-te, xerrant malament a n'es papis o fer.ho pagar a ells... uau quin marrón , resulta que fins i tot per això són necessaris.
TAmpoc els tens en cas de que un dia per il·luminació divina enlloc de contestar malament o fer una mulada, canvies i els hi contes que t'ha passat.

No hi són per quan estàs un poc cop piu fer-te aquell plat de menjar que saben que te pujarà s'ànim de cop, una sopita es vespre, una paella es diumenge...si s'asunto es grave, uns calamarets a la planxa i si es grave grave grave, gambes torrades i pastissos de xocolata.

Estant aquí aprens moltes coses , d'interculturalitat, de moda, d'història, de política, d'economia.... i d'autoconeixement i control d'es sentiments. Vos jur que m'han entrat ses llàgrimes a n'es llocs més innesperats i clar , no és pla posar-te a fer dos lagrimons dins una tenda de roba o a un vagó d'es metro... mai saps que te poden dir amb lo rarets que són per aquí!!!!

Per tant t'aguantes, respires fort i te les envies, cap dins, ben endins... fas un magatzem que saps que a la llarga optimitzarà aquesta energia i la reconvertirà en energia positiva per fer altres coses, això si , no saps quan es durà a terme aquest procediment.

Es dur , però és bò.

És el tòpic de que estant a fora aprecies el que deixes a casa. Es vera. Tantes hores de metro, rodejada per una multitud de gent , però a la vegada submergida dins sa més mísera soletat , un poc maquillada amb sa música de MAnel, de ja t'ho i de sopa de cabra, donen molt per a l'autoreflexió, per plantejar-te qui ets realment, per demanar-te si saps el que vols....... jo ara senyors no en tenc ni punyetera idea però sé que estar aquí és el millor que he decidit fer en tots aquets darrers anys tèrbols.
Sa millor cosa que tenc i sempre tendré es sa meva família, es tres de ca nostra, es meus concus i cosins i es meus predins...i també tota sa familia més extensa, sa que vé afegida a tota aquestra troupe , que s'ha portat sempre i encara se porta bé amb jo i amb es meus...i es Pius, gran familia aquí on les hagi.

PEr tot això, quan me cauen dos lagrimons i arriba s'hora d'anar a dormir tenc un truc molt bò, agaf un coixí i me'l pos entre els braços,,, imagin que se mou i que es sa panxa d'es meu papi quan feiem sa siesta plegats a n'es sofa... jo damunt ell , m'encantava contar quantes vegades se movia sa seva panxa per amunt i per avall.... imagin es meu germà que me crida a n'es seu quarto perquè vegi un video de música d'es seus ( i m'engegui a nes 40 segons , no fos cosa) i acab escoltant sa meva veu de petitona diguent bona nit mami............apag es llum i sent.... bona nit confit.

WELCOME TO THE JUNGLE