A-men! A-men!

Quan cerques una cosa que et costa molt trobar sempre s'allarga més del compte aquesta recerca.  I perquè? Perquè mentres anam trescant trobam coses que ja no recordàvem o simplement en descobrim de noves.

(Això és el motiu perquè mamare  s'enfada quan he d'endreçar es quarto, mai sé que em puc trobar ;p) 

La setmana passada partirem a la recerca d'una missa de Gospel. Ala així, baixarem a Harlem i sabem que a n carrer hi ha edificis . 

Jo no m'havia aturat a pensar mai que tal volta era un tipus de religió diferent, que ho és, i no tenia ni idea del que era la diòcessis baptista.

PEr aquelles coses del destí topàrem amb una esglèsia que tenia una cua de gent esperant per entrar d'una  mida considerable. Bé primer signe, el segon, gent amb guies amb la mà, i el tercer....les guies eren en espanyol.

Allà ens explicaren 4 cosetes de la religió, no adoren imatges, la Verge Maria no és intermediària... no hem d'interrompre als fidels en el seu moment de reflexió o d'entrega al pare......i hem d'estar llà les 2 hores que dura la missa!!!!! Si , dues hores!!!! Quan a jo els 20 minuts justos que aguantava estoïcament a san Felip Neri prquè mumare m'hi arrossegava , em semblaven es més llargs del món.

A partir d'aquí van començar els feelings que són tan diferents als que jo he tengut com a catòlica a Espanya( que no vol dir practicant... però de segons quines misses no m'he pogut salvar)

EL primer.... el lloc. DEixant de banda que les esglèsies americanes són molt més modernes , el primer que vaig notar va ser calidesa. Moqueta granatosa, coixins de vellut vermells ( però no rancis) , fusta, i llum....molta llum. Les parets nues, sols amb algun vitrall sense imatges i un gran cor just a l'enfront de l'altar... tothom veu a l'organista i al cor quan canta.

Aquell dia hi havia un cor líric que cantava les cançons religioses tipo les nostres.....però creis-me posava la pell de gallina.

Va començar la cel·lebració. El pastor... un home carismàtic, simpàtic, graciòs....va donar les gràcies a tots per compartir aquella cel·lebració... de sobte ens mira a tots els guiris i dóna gràcies perquè volguem compartir amb ells aquest moment tan especial. Tothom ens mirà i de sobte van aplaudir. Un cop passada la primera sopresa es va passar al simple fet de saludar-se i dir-se bon dia. Com donar-se la pau....però xerrant, cridant, fent festa. Tot està marcat per l'alegria de ser allà, no hi ha silenci, quan el pastor parla els fidels li contesten...criden... AMEN, AMEN!!!!

Jo no podia deixar de pensar en les misses de la parròquia i catòliques en general. Dins un edifici de tot menys càlid, impresionant, llunyà als fidels, amb un predicador també sovint llunyà...ell xerra, sermoneja ...dins n sil·lenci absolut...no hi ha interacció. Les estàtues imposen, tot es més gros que el ser humà.

De repent a l'hora de passar la bassina ( que també la passen jejeje) el cor d'homes amb americandes vermelles ens va deleitar amb cançons de Gospel....poquetes però bones. LA gent ballava, feia mambelletes...allò era una festa!!!!!!!!! Els sermons dels pastors començaven pausats.... plens de frases iròniques, de metàfores...s'anaven encenguent i acabaven cridant...contestats pels fidels...yes oh JEsus!!! yes !!! A-men! A-men!

Quan ens vam adonar havien passat les des hores....i la part final la dedicaren a reconèixer a fidels de la comunitat per algún servei  que havien fet, perser el seu anniversari...etc.

Es va passar una fulla on sortia el nom dels membres de la seva comuntitat que eren a l'hospital, els que eren malalts a casa.... quin dia aniria el metge a la parròquia...i tota  una sèrie de recursos que feien entendre a aqella esglèsia com una comunitat.

Seguié pensant igual que abans d'assistir a n'aquesta missa, no crec amb el sistema que té montant l'esglèsia catòlica com a sistema, perquè aquest ha fet ( anys enrera) moltes coses dolentes en nom d'alg´que no sabem si existeix, ara nega coses que són evidents, està estancada, no avança.... te massa poder per ser una religió.... i al final és política perquè es fica dins les decissions d'estat que prenen països com el nostre.

Però crec en moltes persones que han deixat de tenir vida pròpia per entregar-la als demés.... i m'agrada més el que vaig veure, una cosa propera, interactiva, càlida...reconfortable... com aquesta gent que s'ampara dins el sistèma catòlic deshumanitzat però que al final actúa de la manera més humana que hi ha.

A Nova YOrk hi ha temps per a reflexions de tot tipus...fins i tot de religió.

QUe passeu una bona setmana.

WELCOME TO THE JUNGLE